Fet d’armes
Un dia, fent guerra, vaig trobar-me separat de la meva gent, sense armes, sol i desemparat com mai. Em sentia una mica humiliat, perquè tot feia preveure que el meu concurs no devia ésser decisiu i la batalla feia via, amb un soroll i una quantitat de morts que esgarrifava.
Vaig asseure’m a la vora d’un camí per fer determinades reflexions sobre aquest estat de coses, i vet aquí que, de sobte , un paracaigudista vestit d’una manera estranya va prendre terra a prop meu. Sota la capa que portava, s’hi veia una metralladora i una bicicleta plegable, tot això dissimulat, és clar.
Va acostar-se’m i amb un accent estranger molt marcat em preguntà:
-Que em podríeu dir si vaig bé per a anar a l’ajuntament d’aquest poblet?
(Per allí, la setmana passada, hi havia un poble)
-No sigueu ase –vaig dir-li-. Se us veu de seguida que sou un enemic, i si aneu cap allí us agafaran.
Això el va desconcertar, i després de fer un soroll amb els dits que demostrava la seva ràbia replicà:
-Ja m’ho semblava, que no ho havien previst tot- respongué- Què me fa falta? Quin és el detall que m’acusa?
- Aquest uniforme que porteu està caducat. Fa més de dos anys que el nostre general el va suprimir, donant a entendre que els temps havien canviat. Aneu mal informats, vosaltres.
-L’hem tret d’un diccionari- va dir-me amb tristesa.
Es va asseure al meu costat, aguantant-se el cap amb les mans, segons sembla per pensar amb més garanties. Jo me’l mirava i de cop li vaig dir:
-Vós i jo el que hauríem de fer ész barallar-nos . Si portés armes com vós ja us ho diria d’una altra manera…
-No- digué-, no valdria. De fet estem fora del camp de batalla i els resultats que obtinguéssim no serien homologats oficialment- El que hem de fer és mirar d’entrar al camp, i allí, si ens toca, ens les mesurarem .
Provàrem, fins a deu vegades, d’entrar a la batalla, però una paret de bales i fum ho impedia. Per mirar de descobrir una escletxa, pujàrem en un petit turó que dominava l’espectacle. Des d’allí es veia que la guerra seguia amb una gran empenta i que hui havia tot el que podien demanar els generals.
L’enemic em digué:
-Vist des d’aquí fa l’efecte que , segons com hi entréssim, més aviat faríem nosa…
(Vaig fer que sí amb el cap.)
-…I, això no obstant , entre vós i jo hi ha una qüestió pendent –acabà.
Jo trobava que tenia tota la raó, i per tal d’ajudar-la vaig suggerir:
-I si anéssim a cops de puny?
-No, tampoc. Devem un cert respecte al progres, pel prestigi del vostre país i del meu. És difícil –digué-, és positivament difícil,
Pensant, vaig trobar una solució.
-Ja ho sé! Ens ho podem fer a la ratlleta. Si guanyeu vós podeu usar el meu uniforme correcte i fer-me presoner; si guanyo jo, el presoner sereu vós i el material de guerra que porteu passarà a les nostres mans. Fet?
S’hi avingué, jugàrem i vaig guanyar jo. Aquella mateixa tarda, entrava al campament, portant el meu botí, i quan el general, ple de satisfacció pel meu treball, em va preguntar quina recompensa volia, li vaig dir que, si no li feia res, em quedaria la bicicleta.
