Fet d'armes, Pere calders

Fet d’armes

Un dia, fent guerra, vaig trobar-me separat de la meva gent, sense armes, sol i desemparat com mai. Em sentia una mica humiliat, perquè tot feia preveure que el meu concurs no devia ésser decisiu i la batalla feia via, amb un soroll i una quantitat de morts que esgarrifava.

Vaig  asseure’m  a la vora  d’un camí per fer determinades  reflexions sobre aquest estat de coses, i vet aquí que, de sobte , un paracaigudista vestit d’una manera estranya va prendre terra a prop meu. Sota la capa que portava, s’hi veia una metralladora i una bicicleta plegable, tot això dissimulat, és clar.

Va acostar-se’m  i amb un accent estranger molt marcat em preguntà:

-Que em podríeu dir si vaig bé per a anar a l’ajuntament d’aquest poblet?

(Per allí, la setmana  passada, hi havia un poble)

-No sigueu  ase –vaig dir-li-. Se us veu de seguida que sou un enemic, i si aneu cap allí us agafaran.

Això el va desconcertar, i després de fer un  soroll  amb els dits que demostrava la seva ràbia replicà:

-Ja m’ho semblava, que no ho havien previst tot- respongué- Què me fa falta? Quin és el detall que m’acusa?

- Aquest uniforme que porteu està caducat. Fa més de dos anys que el nostre general el va suprimir, donant  a entendre que els temps havien canviat. Aneu mal informats, vosaltres.

-L’hem tret d’un diccionari- va dir-me amb tristesa.

Es va asseure al meu costat, aguantant-se el cap amb les mans, segons sembla per pensar amb més garanties. Jo me’l mirava i de cop li vaig dir:

-Vós i jo el que  hauríem de fer ész barallar-nos . Si portés  armes  com vós ja us ho diria d’una altra manera…

-No- digué-, no valdria. De fet estem fora del camp de batalla i els resultats que obtinguéssim no serien homologats oficialment- El que hem de fer és mirar d’entrar al camp, i allí, si ens toca, ens les mesurarem .

Provàrem, fins a deu vegades, d’entrar a la batalla, però una paret de bales i fum ho impedia. Per mirar de descobrir una escletxa, pujàrem en un petit turó que dominava l’espectacle. Des d’allí es veia que la guerra seguia amb una gran empenta i que hui havia tot el que podien demanar els generals.

L’enemic em digué:

-Vist des d’aquí fa l’efecte que , segons com hi entréssim, més aviat faríem nosa…

(Vaig fer que sí amb el cap.)

-…I, això no obstant , entre vós i jo hi ha una qüestió pendent –acabà.

Jo trobava que tenia tota la raó, i per tal d’ajudar-la vaig suggerir:

-I si anéssim a cops de puny?

-No, tampoc. Devem un cert respecte al progres, pel prestigi del vostre país i del meu. És difícil –digué-, és positivament difícil,

Pensant, vaig trobar una solució.

-Ja ho sé! Ens ho podem fer a la ratlleta. Si guanyeu vós podeu usar el meu uniforme correcte i fer-me presoner;  si guanyo jo, el presoner sereu vós i el material de guerra que porteu passarà a les nostres mans. Fet?

S’hi avingué, jugàrem i vaig guanyar jo. Aquella mateixa tarda, entrava al campament, portant el meu botí, i quan el general, ple de satisfacció pel meu treball, em va preguntar quina recompensa volia, li vaig dir que, si no li feia res, em quedaria la bicicleta.