CANTS MARAGALL

Els cants són projeccions cap al futur, però un futur col·lectiu: el cant és objecte de cant per una comunitat humana convocada, mitjançant aquest mateix cant, a la unitat. Els primers Cants, La Sardana i el Cant de la senyera, són els poemes del volum que més s’ajusten a la imatge d’un Maragall que escriu al servei d’una ideologia. Amb el primer fa la lloança del ball nacional, i amb el segon, de la bandera nacional. L’objectiu és obvi: la creació i exaltació d’uns símbols que vehiculin els sentiments patriòtics d’una col·lectivitat. A continuació vénen tres Cants que admeten una doble lectura: patriòtico-local i generacional-universal. El cant dels joves és l’encoratjamentg eufòric a una joventut de la qual el poeta sent que forma part i a la qual li ha arribat l’hora. La secció dels cants es clou amb Els tres cants de guerra, el reportatge poètic amb què Maragall glossa la desfeta colonial espanyola de 1898. El primer poema de la sèrie, Els adéus, recull el moment que les tropes marxen al front; les cobertes de les embarcacions massa carregades presagien el fatal desenllaç. L’Oda a Espanya , el poema més conegut i reeeixit de la sèrie- retreu a Espanya el gust fúnebre per la mort i la dissort, que contraposa a la vida que té a la sang “dins les venes” (i no la sang vessada, associada a la mort). Finalment, el Cant del retorn, tot i descriure l’estat lamentable dels soldats supervivnets, acaba amb una invitació al cant i a la rialla que suposa una resposta a la crisi espanyola de la fi de segle.